MARXISMES

El primer fragment de Thompson publicat el 1963, ens intenta explicar la importància que tenia per a la classe obrera -durant les dècades de 1830 i 1840- l’accés al vot. En aquest sentit, el vot no tan sols suposava una millora jurídica de la classe treballadora sinó que permetia una millora de les condicions de vida i treball d’aquesta. Aquesta voluntat de tenir major protagonisme en el camp polític era un dels objectius claus per bona part del moviment cartista de l’època el qual considerava que l’abolició –un terme molt candent en aquells moments- de l’explotació de la classe treballadora passava per factors polítics. Una idea que hem de vincular a les limitacions del poder del sindicalisme de l’època a ulls de líders cartistes com ara McDouall o fins i tot dels fundadors del comunisme Marx (1818-1883) i Engels (1820-1895).

En el segon fragment publicat el 1975, J. Foster ens introdueix un concepte nou: el d’aristocràcia obrera. Segons ell entre 1790 i 1860 l’estructura social d’Anglaterra va patir tres canvis importants. A inicis del segles XIX ens comenta que hi hagué el naixement d’una consciència treballadora que es convertiria, durant la dècada de 1830 i 1840, en una consciència –concepte clau per Thompson- de classe que ja permetria ser analitzada mitjançant les teories de Marx i Engels. Ara bé, a finals de 1840 començaria un procés de cristal·lització d’un nou estrat social dins la força de treball anomenada aristocràcia obrera. Una aristocràcia obrera que demostraria que l’ individualisme i la competència del capitalisme haurien calat fort fins i tot dins la mateixa classe treballadora. Així, la lluita de classes s’hauria produït dins la mateixa classe treballadora desapareixent aquella solidaritat contra una economia injusta que en temps de “crisi” portava a la multitud del XVIII a l’avalot de subsistència en favor d’una economia moral o justa, tal creia Thompson. Així, per Foster la fi del cartisme coincidiria amb aquesta 3a fase del canvi de l’estructura social que desintegraria la unitat d’un moviment que ja no tindria res a reclamar per la classe obrera.

En el tercer fragment publicat el 1975, Stedman Jones considera que la decadència del cartisme –que segons ell era un moviment polític- no únicament estava causada per la deserció de l’aristocràcia obrera que defensava Foster. Per Stedman Jones, a més, l’origen i la decadència del cartisme es deu als factors polítics. En el cinquè fragment (publicat el 1982), afegeix que l’emergència d’un Estat més honest i intervencionista fou clau per debilitar els fonaments del radicalisme obrer. Un intervencionisme que es traduïa en La Llei de les Deu Hores, les millores obtingudes pels sindicats d’ofici i les societats cooperatives, les iniciatives en favor d’una educació subvencionada i la discussió de mesures per millorar el sistema sanitari de les ciutats. Aquesta política estatal, segons Stedman Jones, suposà una millora per alguns sectors de la classe obrera malgrat estiguessin encara privats del dret a vot. Ja no hi havia arguments que justifiquessin l’antagonisme amb la burgesia perquè la ira popular no s’havia dirigit contra el sistema econòmic capitalista en si, sinó contra els “abusos” dels sistema polític. D’aquesta manera, el capitalista no era condemnat pel seu paper econòmic –ja que ell també era un esclau del sistema en certa manera- sinó per les seves creences polítiques i actituds socials: la tirànica dominació de la propietat i el seu suport a la legislació de classe de la dècada dels 30.

Aquesta perspectiva -enllaçant amb el sisè fragment de 1987 corresponent a N. Kirk- xoca amb la visió de Thompson i Kirk sobre la classe obrera. Per aquests els factor econòmics eren claus per entendre l’antagonisme burgesia-classe obrera. Un antagonisme que per Thompson era indestriable del concepte de consciència de classe i de la lluita de classes. Així doncs, s’entén que Kirk posi en entredit l’afirmació de S. Jones segons la qual considerava que la causa del declivi del moviment cartista es devia al nou caràcter moderat de l’Estat duran la dècada de 1840. Segons J. Saville, l’Estat havia canalitzat el descontentament social dels anys 30 en favor d’una revisió dels programes socials i polítics que havia atenuat la duresa de la legislació existent. Aquesta “novetat” apuntava a la necessitat de l’Estat i de les classes dirigents d’oferir, a una part de la classe treballadora, una “participació en la societat” i la seva “comprensió”. Ara bé, per Kirk, els canvis polítics de l’Estat no foren tan perceptibles ni tan uniformes com S. Jones proposa i, en conseqüència, no hi hagué un canvi general de sentiments o de consciència prou important com per esborrar del mapa un moviment com el cartisme. Un exemple d’aquesta idea el trobem en el reconeixement legal del sindicalisme el qual no es donà fins la dècada de 1870.

Per últim, en el setè fragment publicat el 1994, Kirk ens parla del cartisme entès com a moviment econòmic i polític la qual cos demostra una certa confluència de les idees de Thompson i S. Jones. En una cita de Dorothy Thompson se’ns explica que la dominació de la classe burgesa-capitalista sobre l’obrera es feia palesa tan a dins com a fora l’espai de treball. En les seves pròpies paraules la burgesia se considerava verdaderamente superior en todos los aspectos a las clases que se hallavan por encima o por debajo de ella en moralidad, sabiduria i entendimeinto. Aquesta frontera moral emparada per la superioritat del coneixement i per un status econòmic superior de la classe burgesa, es traduïa, en l’àmbit públic, en una frontera física –a causa de la por i l’aversió que suposaven els obrers- destinada a ubicar aquells éssers “abestiats”, “ferotges”, “mancats d’ autodomini” i fàcilment amotinables. També Kirk ens comenta que a partir de 1840 va comentar a ser percebut, per a la classe obrera i per al cartisme, com un autèntic enemic que s’oposava als seus interessos ja que la política de coacció d’aquest no es va perdre durant els moments “d’intranquil·litat” popular. Un exemple d’aquesta coacció -que contrasta amb la imatge idealitzada de l’Estat de S. Jones- el trobem en les manifestacions i vagues de 1842 en què l’Estat desplegà un fort sistema repressiu per delictes d’expresió, agitació, amotinament i manifestació. Així doncs, tal com diu Kirk, la força i la persuasió continuaren essent un instrument vital per mantenir l’status quo.