Segons P. Burke, a finals dels anys setanta hi ha una reacció contra la “nova” història nascuda a inicis del segle XX. D’aquesta manera neix la història socio-cultural la qual suposa un retorn a l’individu però no a la manera de l’historicisme –que es fixava en personatges rellevants políticament- sinó al poble humil, fins llavors marginat per l’ historiografia, i a les seves formes de percebre i imaginar el món. Un dels màxims exponents d’aquest gir cultural el trobem en R. Chartier (1945) el qual pertany a la quarta generació de l’escola dels Annales francesa.
En el primer fragment d’aquest autor, datat de 1989, se’ns fa una doble crítica dels models proposats tan pels historiadors marxistes com pels postmodernistes. En aquest sentit els historiadors socials consideren que cal superar el models de P.Vilar, E. Hobsbawm o E.P.Thompson els quals pensaven la societat o infraestructura com un motor real, autònom i objectiu dins el qual es donaven les relacions socials. Si bé, els historiadors culturals estan d’acord amb els postmodernistes en que la realitat és un producte discursiu, i per tant no objectiu, creuen que aquests no donen solucions pràctiques o models de societat. Per R. Chartier, i per la resta d’historiadors culturals, la superestructura o cultura és la que domina la infraestructura o societat , i no a l’inrevés tal com pensaven els marxistes; així doncs, la societat i la cultura queden fusionades. A més, Chartier ens parla d’un model basat en matrius generadores o constructores del món social: les representacions col•lectives. Aquests mecanismes desconeguts pels subjectes, organitzen les formes de percepció i conceptualització del món així com el comportament dels individus. La conseqüència de tot plegat és que la cultura -i no la societat- apareix com a constructora o inventora de la realitat i dels fets socials. Un exemple seria la construcció d’identitats com ara la femenina, la nacional o, fins i tot, l’europea. Unes identitats que si fins ara havien estat estudiades des d’un punt de vista concret o des d’una mostra poc representativa, ara amplia el seu radi d’acció per abraçar la multiplicitat de punts de vista; continua aquella dinàmica paradoxal -a ulls de P. R. Torres- on la història amplia el seu àmbit d’estudi al mateix temps que es fragmenta metodològicament. Així, per exemple, la identitat europea neix de l’intercanvi d’experiències culturals de diferent naturalesa que construeixen una societat multiforme i plural.
En el segon fragment ens parla de l’existència d’un concepte que ja trobem en els postmodernismes: la representació. Pels postmodernistes la realitat tan sols era percebuda mitjançant el llenguatge i, aquesta realitat, imposava límits materials físics però no significatius. Ara bé, els historiadors culturals van una mica més enllà i consideren que aquesta representació de la realitat té una triple vessant. En primer lloc, existeixen les representacions col•lectives que estructuren i determinen la manera d’entendre o percebre la realitat per part dels individus. En segon lloc, trobem la manera com els individus exterioritzen davant la resta d’individus la seva manera d’entendre el món a través de la seva imatge, la seva indumentària, els seus rituals, les seves tradicions... En tercer lloc, trobem la fixació d’una identitat cultural en un representant -individual o col•lectiu, concret o abstracte- que li permeti perpetuar i legitimar la seva posició. Un exemple d’aquesta tercera realitat seria l’adscripció dels aficionats d’un club de futbol en un equip concret. Ara bé, un dels perills de les construccions d’identitat a partir dels discursos és la jerarquització social o, més ben dit, la naturalització d’allò socialment construït –a través dels discursos- com ara la relació de dominació del gènere masculí sobre el femení. Una relació de submissió que s’estableix quan una de les dues identitats en tensió o en contacte assumeix un rol determinat i justifica ella mateixa la seva posició d’inferioritat.
En el tercer fragment Chartier ens parla del coneixement que l’ historiador pot tenir sobre el passat. Per ell l’ historiador només pot conèixer la realitat passada interrogant els discursos, sobretot dels textos escrits, ja que l’experiència és irreductible al discurs. D’aquesta manera la identitat es mou dins una doble lògica: d’una banda, l’hermenèutica -teoria basada en la interpretació dels textos que governa la producció dels discursos- i, de l’altra, la pràctica que regula les conductes i accions dels individus. A més, ens comenta que la construcció d’interessos, per exemple el de classe, a través dels discursos està determinat per les representacions col•lectives internes en la ment dels actors socials. Aquestes capacitats inventives dels individus estan en contínua tensió amb les coercions o normes socials que limiten allò que podem pensar. Això demostra que podem construir significats que omplen de sentit els conceptes que representen la realitat o el món, però aquests estan en certa manera acotats dins una realitat triangular. En canvi, els postmodernistes, consideren que la realitat és amorfa ja que no té una estructura objectiva o mode de producció com a matriu de les relacions socials -tal com creia P. Vilar- i hi ha infinites formes de percebre-la.
En el primer fragment d’aquest autor, datat de 1989, se’ns fa una doble crítica dels models proposats tan pels historiadors marxistes com pels postmodernistes. En aquest sentit els historiadors socials consideren que cal superar el models de P.Vilar, E. Hobsbawm o E.P.Thompson els quals pensaven la societat o infraestructura com un motor real, autònom i objectiu dins el qual es donaven les relacions socials. Si bé, els historiadors culturals estan d’acord amb els postmodernistes en que la realitat és un producte discursiu, i per tant no objectiu, creuen que aquests no donen solucions pràctiques o models de societat. Per R. Chartier, i per la resta d’historiadors culturals, la superestructura o cultura és la que domina la infraestructura o societat , i no a l’inrevés tal com pensaven els marxistes; així doncs, la societat i la cultura queden fusionades. A més, Chartier ens parla d’un model basat en matrius generadores o constructores del món social: les representacions col•lectives. Aquests mecanismes desconeguts pels subjectes, organitzen les formes de percepció i conceptualització del món així com el comportament dels individus. La conseqüència de tot plegat és que la cultura -i no la societat- apareix com a constructora o inventora de la realitat i dels fets socials. Un exemple seria la construcció d’identitats com ara la femenina, la nacional o, fins i tot, l’europea. Unes identitats que si fins ara havien estat estudiades des d’un punt de vista concret o des d’una mostra poc representativa, ara amplia el seu radi d’acció per abraçar la multiplicitat de punts de vista; continua aquella dinàmica paradoxal -a ulls de P. R. Torres- on la història amplia el seu àmbit d’estudi al mateix temps que es fragmenta metodològicament. Així, per exemple, la identitat europea neix de l’intercanvi d’experiències culturals de diferent naturalesa que construeixen una societat multiforme i plural.
En el segon fragment ens parla de l’existència d’un concepte que ja trobem en els postmodernismes: la representació. Pels postmodernistes la realitat tan sols era percebuda mitjançant el llenguatge i, aquesta realitat, imposava límits materials físics però no significatius. Ara bé, els historiadors culturals van una mica més enllà i consideren que aquesta representació de la realitat té una triple vessant. En primer lloc, existeixen les representacions col•lectives que estructuren i determinen la manera d’entendre o percebre la realitat per part dels individus. En segon lloc, trobem la manera com els individus exterioritzen davant la resta d’individus la seva manera d’entendre el món a través de la seva imatge, la seva indumentària, els seus rituals, les seves tradicions... En tercer lloc, trobem la fixació d’una identitat cultural en un representant -individual o col•lectiu, concret o abstracte- que li permeti perpetuar i legitimar la seva posició. Un exemple d’aquesta tercera realitat seria l’adscripció dels aficionats d’un club de futbol en un equip concret. Ara bé, un dels perills de les construccions d’identitat a partir dels discursos és la jerarquització social o, més ben dit, la naturalització d’allò socialment construït –a través dels discursos- com ara la relació de dominació del gènere masculí sobre el femení. Una relació de submissió que s’estableix quan una de les dues identitats en tensió o en contacte assumeix un rol determinat i justifica ella mateixa la seva posició d’inferioritat.
En el tercer fragment Chartier ens parla del coneixement que l’ historiador pot tenir sobre el passat. Per ell l’ historiador només pot conèixer la realitat passada interrogant els discursos, sobretot dels textos escrits, ja que l’experiència és irreductible al discurs. D’aquesta manera la identitat es mou dins una doble lògica: d’una banda, l’hermenèutica -teoria basada en la interpretació dels textos que governa la producció dels discursos- i, de l’altra, la pràctica que regula les conductes i accions dels individus. A més, ens comenta que la construcció d’interessos, per exemple el de classe, a través dels discursos està determinat per les representacions col•lectives internes en la ment dels actors socials. Aquestes capacitats inventives dels individus estan en contínua tensió amb les coercions o normes socials que limiten allò que podem pensar. Això demostra que podem construir significats que omplen de sentit els conceptes que representen la realitat o el món, però aquests estan en certa manera acotats dins una realitat triangular. En canvi, els postmodernistes, consideren que la realitat és amorfa ja que no té una estructura objectiva o mode de producció com a matriu de les relacions socials -tal com creia P. Vilar- i hi ha infinites formes de percebre-la.
Acabo de descobrir el vostre blog a través del del Dr. Duarte. Intueixo que sou estudiant d'història de la UdG, que feu l'assignatura de tendències historiogràfiques amb el Dr. Barnosell i que comenteu els textos que ell penja.
ResponEliminaM'interessa de saber quina visió tenen els futurs llicenciats en història de la UdG quant a Roger Chartier, el moviment –ja depassat– de la nouvelle histoire i sobre el moviment –vigent i molt innovador– de la història cultural de la política de les "veritats múltiples" que combina i recondueix en certa manera els eixos de la nouvelle histoire francesa eixida de l'EHESS.
Cordialment,
Vilallonga