Història Sociocultural

Segons P. Burke, a finals dels anys setanta hi ha una reacció contra la “nova” història nascuda a inicis del segle XX. D’aquesta manera neix la història socio-cultural la qual suposa un retorn a l’individu però no a la manera de l’historicisme –que es fixava en personatges rellevants políticament- sinó al poble humil, fins llavors marginat per l’ historiografia, i a les seves formes de percebre i imaginar el món. Un dels màxims exponents d’aquest gir cultural el trobem en R. Chartier (1945) el qual pertany a la quarta generació de l’escola dels Annales francesa.

En el primer fragment d’aquest autor, datat de 1989, se’ns fa una doble crítica dels models proposats tan pels historiadors marxistes com pels postmodernistes. En aquest sentit els historiadors socials consideren que cal superar el models de P.Vilar, E. Hobsbawm o E.P.Thompson els quals pensaven la societat o infraestructura com un motor real, autònom i objectiu dins el qual es donaven les relacions socials. Si bé, els historiadors culturals estan d’acord amb els postmodernistes en que la realitat és un producte discursiu, i per tant no objectiu, creuen que aquests no donen solucions pràctiques o models de societat. Per R. Chartier, i per la resta d’historiadors culturals, la superestructura o cultura és la que domina la infraestructura o societat , i no a l’inrevés tal com pensaven els marxistes; així doncs, la societat i la cultura queden fusionades. A més, Chartier ens parla d’un model basat en matrius generadores o constructores del món social: les representacions col•lectives. Aquests mecanismes desconeguts pels subjectes, organitzen les formes de percepció i conceptualització del món així com el comportament dels individus. La conseqüència de tot plegat és que la cultura -i no la societat- apareix com a constructora o inventora de la realitat i dels fets socials. Un exemple seria la construcció d’identitats com ara la femenina, la nacional o, fins i tot, l’europea. Unes identitats que si fins ara havien estat estudiades des d’un punt de vista concret o des d’una mostra poc representativa, ara amplia el seu radi d’acció per abraçar la multiplicitat de punts de vista; continua aquella dinàmica paradoxal -a ulls de P. R. Torres- on la història amplia el seu àmbit d’estudi al mateix temps que es fragmenta metodològicament. Així, per exemple, la identitat europea neix de l’intercanvi d’experiències culturals de diferent naturalesa que construeixen una societat multiforme i plural.

En el segon fragment ens parla de l’existència d’un concepte que ja trobem en els postmodernismes: la representació. Pels postmodernistes la realitat tan sols era percebuda mitjançant el llenguatge i, aquesta realitat, imposava límits materials físics però no significatius. Ara bé, els historiadors culturals van una mica més enllà i consideren que aquesta representació de la realitat té una triple vessant. En primer lloc, existeixen les representacions col•lectives que estructuren i determinen la manera d’entendre o percebre la realitat per part dels individus. En segon lloc, trobem la manera com els individus exterioritzen davant la resta d’individus la seva manera d’entendre el món a través de la seva imatge, la seva indumentària, els seus rituals, les seves tradicions... En tercer lloc, trobem la fixació d’una identitat cultural en un representant -individual o col•lectiu, concret o abstracte- que li permeti perpetuar i legitimar la seva posició. Un exemple d’aquesta tercera realitat seria l’adscripció dels aficionats d’un club de futbol en un equip concret. Ara bé, un dels perills de les construccions d’identitat a partir dels discursos és la jerarquització social o, més ben dit, la naturalització d’allò socialment construït –a través dels discursos- com ara la relació de dominació del gènere masculí sobre el femení. Una relació de submissió que s’estableix quan una de les dues identitats en tensió o en contacte assumeix un rol determinat i justifica ella mateixa la seva posició d’inferioritat.

En el tercer fragment Chartier ens parla del coneixement que l’ historiador pot tenir sobre el passat. Per ell l’ historiador només pot conèixer la realitat passada interrogant els discursos, sobretot dels textos escrits, ja que l’experiència és irreductible al discurs. D’aquesta manera la identitat es mou dins una doble lògica: d’una banda, l’hermenèutica -teoria basada en la interpretació dels textos que governa la producció dels discursos- i, de l’altra, la pràctica que regula les conductes i accions dels individus. A més, ens comenta que la construcció d’interessos, per exemple el de classe, a través dels discursos està determinat per les representacions col•lectives internes en la ment dels actors socials. Aquestes capacitats inventives dels individus estan en contínua tensió amb les coercions o normes socials que limiten allò que podem pensar. Això demostra que podem construir significats que omplen de sentit els conceptes que representen la realitat o el món, però aquests estan en certa manera acotats dins una realitat triangular. En canvi, els postmodernistes, consideren que la realitat és amorfa ja que no té una estructura objectiva o mode de producció com a matriu de les relacions socials -tal com creia P. Vilar- i hi ha infinites formes de percebre-la.

HISTORIA SOCIAL VS POSTMODERNISME

La classes socials segons P. Joyce i E. P. Thompson

Per Thompson el concepte de “clase se genera cuando los hombres y las mujeres viven sus relaciones productivas, y cuando experimentan sus situaciones concretas, en el conjunto de las relaciones sociales” . D’aquesta cita se’n desprèn que la classe obrera neix quan experimenta les relacions socials d’explotació inherents al mode de producció o l’estructura del sistema. Aquesta experiència real i no teòrica de l’explotació, permet a la classe prendre consciència de que és explotada. D’aquesta manera es desenvolupen uns interessos comuns que seran articulats en contra dels explotadors o sigui els patrons capitalistes. Per aquest motiu no podem desvincular la lluita de classes de la consciència de classe.

Per Thompson aquesta consciència de classe, basada en l’antagonisme econòmic entre treballadors i patrons, pren forma a principis del segle XIX gràcies al naixement del moviment cartista. Segons Thompson el causant d’aquesta explotació és el capitalista perquè actua d’intermediari entre mercat i producció acaparant injustament el mercat i privant els artesans dels beneficis del seu treball. Aquest punt de vista, recordem, és totalment diferent al que tenia, per exemple S. Jones ja que per ell el capitalista no s’havia de condemnar pel seu paper econòmic –ja que era un esclau més del sistema- sinó pel seu paper polític; d’aquesta manera s’entendria que alguns patrons honestos i justos podien arribar a ser “venerats” dins el moviment radical.

Una lectura ben diferent sobre el concepte de classe social la trobem en P. Joyce el qual considera que la classe no neix d’un referent social extern com ara la societat –a diferència del que pensaven els historiadors socials- sinó que neix dins la nostra ment a través del llenguatge. Aquesta idea la veiem plasmada en l’obra de Joyce The end of social history en la qual ens explica que “si el género no puede derivar-se de un referente externo, entonces lo mismo ocurre con la clase”. D’aquesta manera la classe no pot fonamentar-se en la societat perquè la mateixa societat és una construcció conceptual moderna o, més ben, dit un producte discursiu de la història. Desvinculant la societat de la classe social, la postura postmodernista de Joyce provoca que la consciència de classe deixi de ser determinada per una estructura considerada natural, autònoma i objectiva. Així doncs, desapareix la consciència de classe que defensava Thompson ja que les persones no s’adonen de res sinó que construeixen categories que omplen de sentit per poder interpretar aquelles percepcions que els arriben a través dels sentits. Ja no hi ha un àrbitre –la societat- que regeix com hem d’entendre el món sinó que tothom interpreta les percepcions a la seva manera mitjançant el llenguatge.

El concepte de societat segons P. Joyce i E. Hobsbawm

A diferència dels historiadors socials -com ara Hobsbawm- els postmodernistes -com ara Joyce o A.Cabrera- consideren que la societat no és la sòlida realitat percebuda per l’ull humà sinó que és un invent o, dit d’una altra manera, una representació del món. Allò social és una construcció artificial feta a partir de conceptes que ens permeten entendre i explicar els fenòmens mitjançant el nostre propi llenguatge. Així doncs, segons Joyce, la realitat en ella mateixa –allò que Kant anomenava noümen- és impossible d’abastar.

Segons A. Cabrera, el concepte modern de societat es redefineix el segle XVIII de la mà de la Il•lustració que imposa la seva cosmovisió arraconant el vell providencialisme religiós i la ideologia individualista. Autors com ara L.Kaufmann i J.Guilhaumou han ratificat aquesta idea dient que la societat fou un efecte de la “nova cultura” sorgida al segle XVIII. Així doncs, la Il•lustració -segons Taylor- va crear un imaginari modern -basat en supòsits com ara l’existència d’una naturalesa humana i en l’existència de la societat- que substituí el vell “ordre moral” providencialista el qual ja tenia els seus fonaments conceptuals obsolets. Aquest fet suposa que l’estructura social esdevingui un fenomen material que ja porta implícit la manera de ser percebut per les persones.

Els postmodernistes posaran en entredit aquest vell mite il•lustrat –mantingut pels historiadors socials- segons el qual la societat és una estructura real, autònoma i objectiva que condiciona les relacions interpersonals. Un mite que, segons Joyce, va naturalitzar-se i va començar a operar com a fonament del coneixement sense tenir en compte que hi havia moltes altres formes de construir la realitat.

Aquesta creació artificial de la categoria societat, continua Joyce, suposà un parell de nous supòsits: les relacions humanes conformen un sistema amb unes lleis pròpies de moviment i els pensaments del ser humà estan determinats per la seva posició dins la societat. D’aquesta idea se’n desprèn que si la interacció humana és un procés objectiu amb lleis científicament abastables llavors el seu coneixement permet manipular les relacions socials. A més, per Cabrera, el supòsit que les relacions humanes eren relacions socials va permetre la ingerència de l’Estat –encarnació de col•lectivitat- en l’esfera privada prioritzant els drets socials –com ara la igualtat material- sobre els drets naturals; aquesta dinàmica tindria el seu màxim exponent en l’Estat del benestar.

Pels postmodernistes una de les crítiques més importants a la Història Social rau en la permanent tensió individu-societat dins la interacció humana. Tal com diu R. Williams quan la societat fou vista com la “suma objectiva de les nostres relacions” la relació entre allò “individual” i allò social es convertí en “un problema”. Per aquest motiu els postmodernistes consideren necessari acabar amb aquest dilema desnaturalitzant el concepte de societat o, fent allò que Hobsbawm considera que és una funció social de l’historiador, “matant” el mite; en aquest cas no vinculat amb el nacionalisme sinó amb la cosmovisió social de la Il•lustració. Resulta curiós com entre dues tendències historiogràfiques l’arma del mite és utilitzada per atacar-se amb finalitats oposades.

Una de les crítiques que Hobsbawm fa des de la seva postura marxista, concretament, i d’historiador social, en general, vers el postmodernisme és que aquesta corrent posa en dubte la distinció clàssica entre la realitat i la ficció, entre la realitat objectiva i el discurs conceptual. Per Hosbsbawm malgrat els límits de la història social, és clau continuar treballant amb aquelles eines claus encara vigents en els tribunals: les proves. Dir que les dades no serveixen per res perquè fins i tot aquestes estan impregnades de subjectivitat no suposa cap avenç. Al contrari, sense dades es pot arribar a negar evidències com ara els forns de gas nazis o les matances nazis sobre els parts. Uns fets que a vegades són silenciats per no recuperar vells fantasmes o per motius polítics. Ara bé, tal com defensa Hobsbawm, l’ historiador ha d’intentar –perquè moltes vegades és impossible degut a factors externs- imposar-se sobre aquestes situacions en benefici de l’ universalisme històric.

MARXISMES

El primer fragment de Thompson publicat el 1963, ens intenta explicar la importància que tenia per a la classe obrera -durant les dècades de 1830 i 1840- l’accés al vot. En aquest sentit, el vot no tan sols suposava una millora jurídica de la classe treballadora sinó que permetia una millora de les condicions de vida i treball d’aquesta. Aquesta voluntat de tenir major protagonisme en el camp polític era un dels objectius claus per bona part del moviment cartista de l’època el qual considerava que l’abolició –un terme molt candent en aquells moments- de l’explotació de la classe treballadora passava per factors polítics. Una idea que hem de vincular a les limitacions del poder del sindicalisme de l’època a ulls de líders cartistes com ara McDouall o fins i tot dels fundadors del comunisme Marx (1818-1883) i Engels (1820-1895).

En el segon fragment publicat el 1975, J. Foster ens introdueix un concepte nou: el d’aristocràcia obrera. Segons ell entre 1790 i 1860 l’estructura social d’Anglaterra va patir tres canvis importants. A inicis del segles XIX ens comenta que hi hagué el naixement d’una consciència treballadora que es convertiria, durant la dècada de 1830 i 1840, en una consciència –concepte clau per Thompson- de classe que ja permetria ser analitzada mitjançant les teories de Marx i Engels. Ara bé, a finals de 1840 començaria un procés de cristal·lització d’un nou estrat social dins la força de treball anomenada aristocràcia obrera. Una aristocràcia obrera que demostraria que l’ individualisme i la competència del capitalisme haurien calat fort fins i tot dins la mateixa classe treballadora. Així, la lluita de classes s’hauria produït dins la mateixa classe treballadora desapareixent aquella solidaritat contra una economia injusta que en temps de “crisi” portava a la multitud del XVIII a l’avalot de subsistència en favor d’una economia moral o justa, tal creia Thompson. Així, per Foster la fi del cartisme coincidiria amb aquesta 3a fase del canvi de l’estructura social que desintegraria la unitat d’un moviment que ja no tindria res a reclamar per la classe obrera.

En el tercer fragment publicat el 1975, Stedman Jones considera que la decadència del cartisme –que segons ell era un moviment polític- no únicament estava causada per la deserció de l’aristocràcia obrera que defensava Foster. Per Stedman Jones, a més, l’origen i la decadència del cartisme es deu als factors polítics. En el cinquè fragment (publicat el 1982), afegeix que l’emergència d’un Estat més honest i intervencionista fou clau per debilitar els fonaments del radicalisme obrer. Un intervencionisme que es traduïa en La Llei de les Deu Hores, les millores obtingudes pels sindicats d’ofici i les societats cooperatives, les iniciatives en favor d’una educació subvencionada i la discussió de mesures per millorar el sistema sanitari de les ciutats. Aquesta política estatal, segons Stedman Jones, suposà una millora per alguns sectors de la classe obrera malgrat estiguessin encara privats del dret a vot. Ja no hi havia arguments que justifiquessin l’antagonisme amb la burgesia perquè la ira popular no s’havia dirigit contra el sistema econòmic capitalista en si, sinó contra els “abusos” dels sistema polític. D’aquesta manera, el capitalista no era condemnat pel seu paper econòmic –ja que ell també era un esclau del sistema en certa manera- sinó per les seves creences polítiques i actituds socials: la tirànica dominació de la propietat i el seu suport a la legislació de classe de la dècada dels 30.

Aquesta perspectiva -enllaçant amb el sisè fragment de 1987 corresponent a N. Kirk- xoca amb la visió de Thompson i Kirk sobre la classe obrera. Per aquests els factor econòmics eren claus per entendre l’antagonisme burgesia-classe obrera. Un antagonisme que per Thompson era indestriable del concepte de consciència de classe i de la lluita de classes. Així doncs, s’entén que Kirk posi en entredit l’afirmació de S. Jones segons la qual considerava que la causa del declivi del moviment cartista es devia al nou caràcter moderat de l’Estat duran la dècada de 1840. Segons J. Saville, l’Estat havia canalitzat el descontentament social dels anys 30 en favor d’una revisió dels programes socials i polítics que havia atenuat la duresa de la legislació existent. Aquesta “novetat” apuntava a la necessitat de l’Estat i de les classes dirigents d’oferir, a una part de la classe treballadora, una “participació en la societat” i la seva “comprensió”. Ara bé, per Kirk, els canvis polítics de l’Estat no foren tan perceptibles ni tan uniformes com S. Jones proposa i, en conseqüència, no hi hagué un canvi general de sentiments o de consciència prou important com per esborrar del mapa un moviment com el cartisme. Un exemple d’aquesta idea el trobem en el reconeixement legal del sindicalisme el qual no es donà fins la dècada de 1870.

Per últim, en el setè fragment publicat el 1994, Kirk ens parla del cartisme entès com a moviment econòmic i polític la qual cos demostra una certa confluència de les idees de Thompson i S. Jones. En una cita de Dorothy Thompson se’ns explica que la dominació de la classe burgesa-capitalista sobre l’obrera es feia palesa tan a dins com a fora l’espai de treball. En les seves pròpies paraules la burgesia se considerava verdaderamente superior en todos los aspectos a las clases que se hallavan por encima o por debajo de ella en moralidad, sabiduria i entendimeinto. Aquesta frontera moral emparada per la superioritat del coneixement i per un status econòmic superior de la classe burgesa, es traduïa, en l’àmbit públic, en una frontera física –a causa de la por i l’aversió que suposaven els obrers- destinada a ubicar aquells éssers “abestiats”, “ferotges”, “mancats d’ autodomini” i fàcilment amotinables. També Kirk ens comenta que a partir de 1840 va comentar a ser percebut, per a la classe obrera i per al cartisme, com un autèntic enemic que s’oposava als seus interessos ja que la política de coacció d’aquest no es va perdre durant els moments “d’intranquil·litat” popular. Un exemple d’aquesta coacció -que contrasta amb la imatge idealitzada de l’Estat de S. Jones- el trobem en les manifestacions i vagues de 1842 en què l’Estat desplegà un fort sistema repressiu per delictes d’expresió, agitació, amotinament i manifestació. Així doncs, tal com diu Kirk, la força i la persuasió continuaren essent un instrument vital per mantenir l’status quo.

L'esmicolament de la història

A partir de la corrent historicista del segle XIX, i concretament amb el seu fundador L. von Ranke (1795-1886), l’estudi del passat o la historiografia comença a ser tractada com una ciència. D’aquesta manera, la historiografia -imitant les ciències naturals- es dota d’un mètode empírico-inductiu consistent en analitzar de forma crítica els documents del passat considerats fonts primàries. Aquest raonament permetia a l’ historiador discernir allò “veritable” d’allò fals i la reproducció imaginària dels fets històrics dins la seva ment. Uns fets històrics que, segons Ranke, calia analitzar-los individualment, dins el context nacional, sense buscar lleis o regularitats generals per explicar-los.

A la primera meitat del segle XX la historiografia perd aquesta concepció empírico-inductiva –que ja es trobava a la Il·lustració del segle XVIII- i s’acosta a les ciències socials i a l’hermenèutica. En aquest context neix una nova manera de fer història que ja no “reconstrueix” els fets del passat –com feia la vella història de Ranke que explicava la història tal com havia succeït- sinó que interpreta missatges del passat a la llum d’una teoria. En aquest sentit, tal com diu P. Ruiz Torres, cal esbrinar com i perquè va passar un fet i no tan sols afirmar què i quan va ocórrer.
En aquest context s’entén la frase: Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat. Aquestes hipòtesis són teories provisionals o proposicions susceptibles de ser verificades o negades científicament –a través del mètode- per mitjà d’un experiment. Aquesta idea ens remet al mètode hipotètic-deductiu de Popper (1902-1994) el qual negava l’atribut científic a totes aquelles àrees de coneixement que no podien ser refutades o falsades i, en conseqüència, que no disposaven de lleis universals per donar explicacions i fer previsions com se suposava que tota ciència empírica hauria de fer. Aquest mètode negava a la història la seva pretensió científica i obligava a la historiografia a buscar noves alternatives com ara l’obertura a nous camps d’estudi fins llavors marginats o bé a l’acostament a les ciències socials. Un exemple que il·lustra aquesta tendència -l’acostament de la història a les ciències socials- el trobem en el títol de l’editorial de la revista Annales de març-abril de 1988: Història i Ciències socials. Un tombant crític. Alguns autors de la tercera generació dels Annales com ara F. Dosse fins i tot consideraran que la historiografia s’ha desintegrat en un nombre infinit d’històries cadascuna amb un mètode propi. Ara bé, tal com defensa P. Ruiz Torres -seguint les passes de Bloch- la historiografia no cal que disposi d’un únic mètode científic unitari per obtenir un reconeixement científic ja que precisament parlar d’homogeneïtat metòdica és un tema obsolet dins el marc científic actual.

Per contra, aquell tema que ha encara segueix vigent avui fa referència a l’objectivitat en la història. Partint de que no existeix un únic mètode científic que permeti l’adquisició d’un coneixement cert i segur, i partint de que la ciència –tal com diu Oldroyd- és un joc dialèctic entre elements subjectius o objectius: té sentit parlar de veritat en la història? En la meva modesta opinió em resulta difícil abordar aquest tema ja que tan sols no sé ni si existeix la veritat. Allò que avui el coneixement considera inqüestionable, el dia de demà pot ser desmentit. Per sort la ciència avança aprenent dels errors.
De totes maneres, l’ historiador -tal com diu Fontana- ha de separar la imparcialitat, que ve marcada per la teoria/ideologia que s’adopta en un principi, de l’objectivitat és a dir allò que existeix independentment del pensament, del prejudici i del sentiment. La funció social de l’ historiador, crec que ha de passar per l’objectivitat i d’intentar contenir aquells aspectes d’imparcialitat que podrien tergiversar la interpretació dels “rastres” -com diu A. Heller- que el passat ens ha deixat. A la pràctica, crec, l’ historiador hauria de construir una història prenent com a base esdeveniments indiscutibles del passat com ara la caiguda de l’Imperi romà, el creixement de les ciutats a finals de l’època medieval la Guerra dels 30 anys, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial, les guerres mundials... però descriure’ls d’una forma objectiva. Una objectivitat que ha d’emergir sobretot quan l’ historiador, sigui quin sigui el mètode científic que adopti, busqui les causes dels esdeveniments o fets. És aquí on la tendència historiogràfica de cada autor condicionarà el resultat de la investigació. Així si un historiador estudia les causes de la Revolució Francesa tendirà a jerarquitzar-les en funció de si el seu discurs emfatitza la part econòmica, la part social, la de les mentalitats o fins i tot la religiosa. En aquest exercici és clau –ja que estem en un moment pre-paradigmàtic com diu P. Macry- justificar o argumentar cada interpretació a partir d’un estudi exhaustiu d’un fet concret. Només d’aquesta manera es garanteix el diàleg constant entre l’ historiador i els fets que reclamava Carr.