HISTORIA SOCIAL VS POSTMODERNISME

La classes socials segons P. Joyce i E. P. Thompson

Per Thompson el concepte de “clase se genera cuando los hombres y las mujeres viven sus relaciones productivas, y cuando experimentan sus situaciones concretas, en el conjunto de las relaciones sociales” . D’aquesta cita se’n desprèn que la classe obrera neix quan experimenta les relacions socials d’explotació inherents al mode de producció o l’estructura del sistema. Aquesta experiència real i no teòrica de l’explotació, permet a la classe prendre consciència de que és explotada. D’aquesta manera es desenvolupen uns interessos comuns que seran articulats en contra dels explotadors o sigui els patrons capitalistes. Per aquest motiu no podem desvincular la lluita de classes de la consciència de classe.

Per Thompson aquesta consciència de classe, basada en l’antagonisme econòmic entre treballadors i patrons, pren forma a principis del segle XIX gràcies al naixement del moviment cartista. Segons Thompson el causant d’aquesta explotació és el capitalista perquè actua d’intermediari entre mercat i producció acaparant injustament el mercat i privant els artesans dels beneficis del seu treball. Aquest punt de vista, recordem, és totalment diferent al que tenia, per exemple S. Jones ja que per ell el capitalista no s’havia de condemnar pel seu paper econòmic –ja que era un esclau més del sistema- sinó pel seu paper polític; d’aquesta manera s’entendria que alguns patrons honestos i justos podien arribar a ser “venerats” dins el moviment radical.

Una lectura ben diferent sobre el concepte de classe social la trobem en P. Joyce el qual considera que la classe no neix d’un referent social extern com ara la societat –a diferència del que pensaven els historiadors socials- sinó que neix dins la nostra ment a través del llenguatge. Aquesta idea la veiem plasmada en l’obra de Joyce The end of social history en la qual ens explica que “si el género no puede derivar-se de un referente externo, entonces lo mismo ocurre con la clase”. D’aquesta manera la classe no pot fonamentar-se en la societat perquè la mateixa societat és una construcció conceptual moderna o, més ben, dit un producte discursiu de la història. Desvinculant la societat de la classe social, la postura postmodernista de Joyce provoca que la consciència de classe deixi de ser determinada per una estructura considerada natural, autònoma i objectiva. Així doncs, desapareix la consciència de classe que defensava Thompson ja que les persones no s’adonen de res sinó que construeixen categories que omplen de sentit per poder interpretar aquelles percepcions que els arriben a través dels sentits. Ja no hi ha un àrbitre –la societat- que regeix com hem d’entendre el món sinó que tothom interpreta les percepcions a la seva manera mitjançant el llenguatge.

El concepte de societat segons P. Joyce i E. Hobsbawm

A diferència dels historiadors socials -com ara Hobsbawm- els postmodernistes -com ara Joyce o A.Cabrera- consideren que la societat no és la sòlida realitat percebuda per l’ull humà sinó que és un invent o, dit d’una altra manera, una representació del món. Allò social és una construcció artificial feta a partir de conceptes que ens permeten entendre i explicar els fenòmens mitjançant el nostre propi llenguatge. Així doncs, segons Joyce, la realitat en ella mateixa –allò que Kant anomenava noümen- és impossible d’abastar.

Segons A. Cabrera, el concepte modern de societat es redefineix el segle XVIII de la mà de la Il•lustració que imposa la seva cosmovisió arraconant el vell providencialisme religiós i la ideologia individualista. Autors com ara L.Kaufmann i J.Guilhaumou han ratificat aquesta idea dient que la societat fou un efecte de la “nova cultura” sorgida al segle XVIII. Així doncs, la Il•lustració -segons Taylor- va crear un imaginari modern -basat en supòsits com ara l’existència d’una naturalesa humana i en l’existència de la societat- que substituí el vell “ordre moral” providencialista el qual ja tenia els seus fonaments conceptuals obsolets. Aquest fet suposa que l’estructura social esdevingui un fenomen material que ja porta implícit la manera de ser percebut per les persones.

Els postmodernistes posaran en entredit aquest vell mite il•lustrat –mantingut pels historiadors socials- segons el qual la societat és una estructura real, autònoma i objectiva que condiciona les relacions interpersonals. Un mite que, segons Joyce, va naturalitzar-se i va començar a operar com a fonament del coneixement sense tenir en compte que hi havia moltes altres formes de construir la realitat.

Aquesta creació artificial de la categoria societat, continua Joyce, suposà un parell de nous supòsits: les relacions humanes conformen un sistema amb unes lleis pròpies de moviment i els pensaments del ser humà estan determinats per la seva posició dins la societat. D’aquesta idea se’n desprèn que si la interacció humana és un procés objectiu amb lleis científicament abastables llavors el seu coneixement permet manipular les relacions socials. A més, per Cabrera, el supòsit que les relacions humanes eren relacions socials va permetre la ingerència de l’Estat –encarnació de col•lectivitat- en l’esfera privada prioritzant els drets socials –com ara la igualtat material- sobre els drets naturals; aquesta dinàmica tindria el seu màxim exponent en l’Estat del benestar.

Pels postmodernistes una de les crítiques més importants a la Història Social rau en la permanent tensió individu-societat dins la interacció humana. Tal com diu R. Williams quan la societat fou vista com la “suma objectiva de les nostres relacions” la relació entre allò “individual” i allò social es convertí en “un problema”. Per aquest motiu els postmodernistes consideren necessari acabar amb aquest dilema desnaturalitzant el concepte de societat o, fent allò que Hobsbawm considera que és una funció social de l’historiador, “matant” el mite; en aquest cas no vinculat amb el nacionalisme sinó amb la cosmovisió social de la Il•lustració. Resulta curiós com entre dues tendències historiogràfiques l’arma del mite és utilitzada per atacar-se amb finalitats oposades.

Una de les crítiques que Hobsbawm fa des de la seva postura marxista, concretament, i d’historiador social, en general, vers el postmodernisme és que aquesta corrent posa en dubte la distinció clàssica entre la realitat i la ficció, entre la realitat objectiva i el discurs conceptual. Per Hosbsbawm malgrat els límits de la història social, és clau continuar treballant amb aquelles eines claus encara vigents en els tribunals: les proves. Dir que les dades no serveixen per res perquè fins i tot aquestes estan impregnades de subjectivitat no suposa cap avenç. Al contrari, sense dades es pot arribar a negar evidències com ara els forns de gas nazis o les matances nazis sobre els parts. Uns fets que a vegades són silenciats per no recuperar vells fantasmes o per motius polítics. Ara bé, tal com defensa Hobsbawm, l’ historiador ha d’intentar –perquè moltes vegades és impossible degut a factors externs- imposar-se sobre aquestes situacions en benefici de l’ universalisme històric.