L'esmicolament de la història

A partir de la corrent historicista del segle XIX, i concretament amb el seu fundador L. von Ranke (1795-1886), l’estudi del passat o la historiografia comença a ser tractada com una ciència. D’aquesta manera, la historiografia -imitant les ciències naturals- es dota d’un mètode empírico-inductiu consistent en analitzar de forma crítica els documents del passat considerats fonts primàries. Aquest raonament permetia a l’ historiador discernir allò “veritable” d’allò fals i la reproducció imaginària dels fets històrics dins la seva ment. Uns fets històrics que, segons Ranke, calia analitzar-los individualment, dins el context nacional, sense buscar lleis o regularitats generals per explicar-los.

A la primera meitat del segle XX la historiografia perd aquesta concepció empírico-inductiva –que ja es trobava a la Il·lustració del segle XVIII- i s’acosta a les ciències socials i a l’hermenèutica. En aquest context neix una nova manera de fer història que ja no “reconstrueix” els fets del passat –com feia la vella història de Ranke que explicava la història tal com havia succeït- sinó que interpreta missatges del passat a la llum d’una teoria. En aquest sentit, tal com diu P. Ruiz Torres, cal esbrinar com i perquè va passar un fet i no tan sols afirmar què i quan va ocórrer.
En aquest context s’entén la frase: Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat. Aquestes hipòtesis són teories provisionals o proposicions susceptibles de ser verificades o negades científicament –a través del mètode- per mitjà d’un experiment. Aquesta idea ens remet al mètode hipotètic-deductiu de Popper (1902-1994) el qual negava l’atribut científic a totes aquelles àrees de coneixement que no podien ser refutades o falsades i, en conseqüència, que no disposaven de lleis universals per donar explicacions i fer previsions com se suposava que tota ciència empírica hauria de fer. Aquest mètode negava a la història la seva pretensió científica i obligava a la historiografia a buscar noves alternatives com ara l’obertura a nous camps d’estudi fins llavors marginats o bé a l’acostament a les ciències socials. Un exemple que il·lustra aquesta tendència -l’acostament de la història a les ciències socials- el trobem en el títol de l’editorial de la revista Annales de març-abril de 1988: Història i Ciències socials. Un tombant crític. Alguns autors de la tercera generació dels Annales com ara F. Dosse fins i tot consideraran que la historiografia s’ha desintegrat en un nombre infinit d’històries cadascuna amb un mètode propi. Ara bé, tal com defensa P. Ruiz Torres -seguint les passes de Bloch- la historiografia no cal que disposi d’un únic mètode científic unitari per obtenir un reconeixement científic ja que precisament parlar d’homogeneïtat metòdica és un tema obsolet dins el marc científic actual.

Per contra, aquell tema que ha encara segueix vigent avui fa referència a l’objectivitat en la història. Partint de que no existeix un únic mètode científic que permeti l’adquisició d’un coneixement cert i segur, i partint de que la ciència –tal com diu Oldroyd- és un joc dialèctic entre elements subjectius o objectius: té sentit parlar de veritat en la història? En la meva modesta opinió em resulta difícil abordar aquest tema ja que tan sols no sé ni si existeix la veritat. Allò que avui el coneixement considera inqüestionable, el dia de demà pot ser desmentit. Per sort la ciència avança aprenent dels errors.
De totes maneres, l’ historiador -tal com diu Fontana- ha de separar la imparcialitat, que ve marcada per la teoria/ideologia que s’adopta en un principi, de l’objectivitat és a dir allò que existeix independentment del pensament, del prejudici i del sentiment. La funció social de l’ historiador, crec que ha de passar per l’objectivitat i d’intentar contenir aquells aspectes d’imparcialitat que podrien tergiversar la interpretació dels “rastres” -com diu A. Heller- que el passat ens ha deixat. A la pràctica, crec, l’ historiador hauria de construir una història prenent com a base esdeveniments indiscutibles del passat com ara la caiguda de l’Imperi romà, el creixement de les ciutats a finals de l’època medieval la Guerra dels 30 anys, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial, les guerres mundials... però descriure’ls d’una forma objectiva. Una objectivitat que ha d’emergir sobretot quan l’ historiador, sigui quin sigui el mètode científic que adopti, busqui les causes dels esdeveniments o fets. És aquí on la tendència historiogràfica de cada autor condicionarà el resultat de la investigació. Així si un historiador estudia les causes de la Revolució Francesa tendirà a jerarquitzar-les en funció de si el seu discurs emfatitza la part econòmica, la part social, la de les mentalitats o fins i tot la religiosa. En aquest exercici és clau –ja que estem en un moment pre-paradigmàtic com diu P. Macry- justificar o argumentar cada interpretació a partir d’un estudi exhaustiu d’un fet concret. Només d’aquesta manera es garanteix el diàleg constant entre l’ historiador i els fets que reclamava Carr.